25 nov. GRÀCIES SALVADOR
Estem habituats a témer i a patir per allò que desconeixem i la mort és una d’aquelles situacions en la vida, que tot i no saber com és, seguim triant veure-la de una forma esgarrifosament dolorosa. És molt comú, encara avui dia, sentir tant el dolor per la pèrdua d’un ésser estimat, com també el sofriment per la confusió de no saber com viure aquesta pèrdua ni aquest dolor.
En el cas de la mort no importa si és aliena o pròpia, la confusió i la inseguretat que posa de manifest aquest misteri sense resoldre és igualment intens, perquè així com fem servir la vida per allunyar-nos els uns dels altres amb les nostres històries personals, la mort acaba amb elles i acaba unint-nos a tots en el mateix lloc, despullats de tota màscara.
Ahir vaig saber de la mort inesperada d’un bon amic, Salvador. Feia sis mesos que el coneixia, però la seva passió per compartir en tots els àmbits humans una mirada basada en l’amor i la pau, ens va unir en una bonica i profunda amistat. Ell volia trobar la pau profunda de la qual tant havia llegit en molts llibres d’ensenyaments sobre el misteri de l’humà. Sobretot volia fer arribar als seus familiars, amics i companys de treball, les idees que a ell li havien ajudat a despertar una mirada viva i honesta davant la vida. Parlava com els nens, apassionat i innocent, coneixedor que l’única cosa que té sentit en aquest món és la pau que brinda l’amor.
Quan vaig saber de la seva mort, primer em vaig sentir molt sorprès i després profundament agraït per haver arribat a temps a conèixer-lo i per saber que finalment, havia arribat a un punt en la seva passió personal en el qual ja no necessita més caminar per aquest món. La seva passió ara ja no té límits.
La pregunta, què és la mort i com viure-la, pot ser que segueixi en peu a aquest costat de la nostra realitat, un dels seus amics em pregunta com enfrontar una situació així en què una dona i dos nens queden sense el seu marit ni el seu pare. Darrere d’aquesta pregunta de nou, la meva ignorància treu el cap perquè no hi ha uns passos preestablerts a seguir ni un coneixement previ que ens ajudi a viure la mort. Només la mort ens pot ensenyar a viure la mort, només ella té la capacitat de desvetllar la por que amaguem darrere de la nostra versió fràgil de la vida. Només la mort pot mostrar-nos que ella no mata, sinó que transforma.
La nostra dificultat a l’hora de descobrir el món que hi ha darrere d’ella es deu al fet que la fem responsable del nostre dolor, del nostre buit i de la nostra solitud que sembla deixar al seu pas, però a hores d’ara ja sabem que aquest dolor, dit buit i aquesta solitud hi són dia rere dia acompanyant-nos, sent emmascarats per la nostra forma de viure.
Salvador no ha deixat un buit, ha deixat un gran llegat de pau per ser recorregut. Gràcies amic.
