ENTREVISTA DE CURRO CAÑETE: “LES EXPECTATIVES NEIXEN DE LA POR”

La cua que hi havia al Teatre de Belles Arts de Madrid des de tres hores abans, no l’havia vist el qui escriu ni a obres de teatre de bastant èxit. Sergi Torres arrossega multituds, però això no li importa, perquè, com diu, ell es fixa en els ulls d’aquesta jove de la segona fila que també el mira, o en els del senyor de més enllà, el de la quarta fila, o en els d’aquella senyora, i sempre que surt a l’escenari, fins i tot si està tan ple com l’altre dia, reviu aquella imatge del Sergi d’anys enrere, aquell que donava la seva primera xerrada en una petita llibreria.

Aquell dia llunyà, a la llibreria, només hi havia cinc persones, tal vegada sis, potser set, però el lliurament per part de Sergi Torres va ser la mateixa que ara. Va ser la mateixa perquè fa anys, quan es va adonar de tot el sofriment que hi havia en ell que no havia sofert, que no havia mirat, que no havia sentit, tot aquest sofriment que era allà per alguna cosa i que finalment es va decidir a sentir, fa anys, quan es va adonar de tot això, va decidir lliurar-se. Lliurar-se a la vida, a la seva vida com a mestra, al seu missatge.

Des de llavors no hi ha plans, no hi ha estratègia, no hi ha pla determinat. I no obstant això, sense pla determinat, en Sergi diu que aconsegueix fer la seva missió o el seu propòsit. “La meva missió en aquest moment és parlar amb tu”, em diu somrient, en els camerinos del teatre, una hora abans de sortir a aquest escenari ple de gent que ha vingut des de diferents ciutats per veure’l.

 

Què passaria si Ana Rosa Quintana comencés a portar al seu programa a persones com tu? A EE UU, Oprah Winfrey moltes vegades ha portat al seu exitós programa a Eckhart Tolle, a Deepak Chopra, a Louis L.Hay…

D’entrada mai se sap, perquè no se sap com respondrà la gent. Al cinema o en el teatre tu fas una obra i no saps com respondrà el públic. Per comprovar-ho Ana Rosa hauria d’estar involucrada en aquest missatge. Per fer-ho ella hauria de creure en això, hauria de viure-ho…

Per què, si aquest teatre està ple, els mitjans de comunicació massius no donen espai a determinats missatges?

El que entenem com a massa social, la gran part, sense adonar-nos-en, responem a unes creences concretes, a uns sistemes concrets, que sense voler defensem. Moltes vegades passa inconscientment. Qualsevol cosa que sigui nova, diferent, ha de trobar el seu propi espai.

El fet d’estar en un teatre, és simbòlic?, aporta alguna cosa al que tu vols transmetre?

És quelcom que acaba sent així. No és una cosa que jo pensi “vaig a fer-ho així per trencar” sinó que, com que el que proposo ja és un canvi d’idea, m’adono que tot el que proposo acaba també generant canvis d’idees. Ser aquí i no ser en un lloc d’àmbit meditatiu o espiritual és interessant per a mi. Poder oferir-ho des de fora, des d’on se suposa que hauria de ser ofert.

Com va ser el salt del Sergi Torres que donava conferències per a molt poques persones i el que té aquesta demanda tan gran de públic i que li contracten conferències i tallers per tot el món?

No sé molt bé com o què va ocórrer perquè tampoc va haver-hi una intenció meva de que passés. El que sí estic veient és que el missatge que transmeto és viu en sí mateix. No necessita a Sergi Torres ni a ningú que ho digui. És el mateix missatge el que va estenent-se en forma de persones i jo formo un d’aquests personatges. Li deia a una amiga l’altre dia que mai m’oblido de la primera xerrada que vaig donar en una llibreria amb cinc persones. Quan surto al teatre surto de nou a aquesta llibreria. És molt fàcil relacionar l’èxit amb la quantitat de gent que respon, amb la quantitat de gent que l’envolta, però al final l’èxit és alguna cosa molt profunda. No sé com es dóna aquest salt. De vegades em truquen persones per preguntar-me com escriure llibres, com ho faig jo per… en realitat sóc el pitjor a qui ho poden preguntar perquè no en tinc ni idea, no sé com fer-ho. No tenim estratègia de màrqueting. Simplement anunciem el que fem.

Sí, hi va haver un moment en el qual tu vas decidir lliurar-te, o deixar-te emportar per la vida, segons les teves pròpies paraules. I això, com o quan ho vas decidir?

Crec que ha estat com petits moments de la vida. En recordo alguns com quan vaig sentir que arribava el moment de deixar el meu treball. Aquest va ser un moment intens, perquè implicava deixar tot el que jo havia apostat per la vida. T’adones de que dins de tu està naixent alguna cosa completament diferent que no saps com serà, que no saps si t’anirà bé econòmicament parlant, no en tens ni idea.

No hi han garanties.

No.  Però saps que si no ho fas ho passaràs malament. Perquè estaries en incongruència interna. Llavors sí que vas prenent la decisió de confiar…

Confiant vas aconseguint més confiança?

Sí, quan tu t’obres a confiar, la vida et mostra moltes situacions en les quals tu pots aprendre de la confiança.

Aquest moment en el qual vas deixar el treball va ser un moment valent, perquè a tu t’anava bé…

Sí, jo cobrava els meus diners, jo ja estava bé. Vaig sortir de la carrera i vaig trobar treball. Portava deu anys, tot estava bé.  (riures)

Com transcendir aquesta por quan saps que no hi ha garanties i que si no hi ha garanties això significa que ens podem estavellar?

Depèn d’on posis la teva atenció. Si jo deixo el meu treball per estar en els teatres i em veig en una llibreria amb cinc persones em deprimeixo de tal manera que torno a buscar un treball com el que tenia. Les expectatives sempre neixen de la por. Llavors em vaig adonar que creuar aquesta por l’única cosa que implica és obrir-se a sentir-la. Em vaig adonar que jo tenia por a sentir la por, i això és de bojos. Com pot ser que jo tingui por a sentir quelcom que jo sento. I aquí comença un procés profund d’alliberament.

Llavors, parlaves del teu missatge, que tu ets una més de les persones que són portadores d’aquest missatge. Quan va néixer aquest missatge?

Des de molt petit ja tinc records de pensaments que estan basats en aquest missatge. Sobre el temps, per exemple. Per a mi el temps ja no era lineal des de petit. O per exemple jo em preguntava qui havia estat abans de ser Sergi. Aquestes inquietuds ja eren allà perquè el coneixement també hi era. A partir d’aquí jo passo per tot un procés d’adolescència on començo a aprendre a multiplicar, a com ser estimat per una noia, totes aquestes coses… i vaig oblidar tota aquesta part, fins als 21 anys que això surt en forma de volcà. Vaig tenir una espècie de crisi interna on tot això que jo havia ocultat comença a brollar de nou.

Pots explicar breument el missatge perquè ho entenguin tot tipus de persones?

Per mi significa ser deixeble de la meva pròpia vida. Quan jo sóc deixeble de la meva pròpia vida, aquesta m’ensenya coses que la meva societat no em pot ensenyar, la meva cultura no em pot ensenyar, les meves relacions no em poden ensenyar, la meva religió no em pot ensenyar, i aquí començo a descobrir-me més enllà de la meva pròpia personalitat, més enllà de la meva forma de ser.

Quan ets deixeble de la teva pròpia vida és quan pots arribar a conèixer-te, és això també?

Així és, perquè tu ets una forma de vida. Jo sóc una forma de vida. Tenim el mateix origen. Si tu et coneixes a tu mateix coneixeràs a tothom perquè coneixeràs la vida. És així de simple. Pel que fa al que preguntaves de com explicar-ho als altres, jo això no m’ho plantejo. El que jo em plantejo és estar al servei d’aquest missatge. Jo vinc a aquest teatre i no em pregunto com fer-ho perquè la gent vengui ni com explicar les coses. No hi ha una estratègia. Perquè una estratègia parteix de nou de la por, de la desconfiança, del dubte. Llavors aquest missatge no neix d’aquí. El meu missatge neix de la confiança, de l’obertura, de la predisposició. És una altra cosa completament diferent. M’adono que no són les paraules sinó que és alguna cosa interna que ocupa tots els teus àmbits, la teva personalitat, els teus hàbits… va transcendint a tot el que entenem com a persona.

Al moment en què tu deixes el treball, vas començar directament amb les conferències?

No. Crec recordar que vaig estar un any i mig o dos anys desintoxicant-me, com jo dic, de la necessitat de produir i guanyar diners. No era conscient de fins a quin punt jo estava jugant un paper ple de creences. La creença que si no treballo, no sóc ningú; si no guanyo diners, no sóc ningú; totes aquestes idees que són solament idees vaig estar com dos anys veient com m’obligaven a trobar un treball, m’obligaven a no sentir el que sentia el meu cor.

I en quin moment vas aconseguir tu que no et pogués afectar el que et diguessin els altres.

La família. Jo no crec que hi hagi un moment que et pugui dir, en aquest. Va ser un procés. Més que voler alliberar-me jo estava obert a sentir les meves creences, a sentir aquest pes. Més que a voler alliberar-me…. Com puc expressar això… Recordo en una conversa amb el meu oncle, que em deia, “però, tu estàs segur del que estàs fent?” i jo li vaig dir, “mira, jo estic prenent aquesta decisió a causa d’un missatge, i jo sé que aquest missatge no em deixarà tirat”. Aquesta frase la hi vaig dir a ell però en realitat me l’estava dient a mi mateix. No la vaig oblidar en tot el procés. Perquè va haver-hi moments de dubte, de situacions de “no tinc diners”… però aquesta frase “nooo, tu segueix caminant…”. Ara em trobo a moltes persones que prenen aquesta decisió però no acaben el camí. Perquè s’acaben creient de nou la por. Es creuen els seus dubtes. Et parlen però et diuen, “jo ho vaig fer però no va funcionar”. És clar, no vas acabar el camí. No ho saps. Tu creus que no perquè et vas creure els teus dubtes.

I ja t’has alliberat del tot de la por?

No ho sé. Perquè potser surt ara un altre obstacle diferent del qual no en sóc conscient. El que m’interessa és sentir el que sento ara. I si sorgeix un obstacle anem cap a ell, anem a sentir-la ho, anem a abraçar-la ho.

T’ho preguntava perquè potser ja no tens aquesta càrrega que és molt pesada i que encara poden tenir altres que no estan en el punt en el que tu estàs.

Clar, mira quina veritat és aquesta i què fals al mateix temps. Sí que és veritat perquè jo vaig prendre la decisió de creuar això i és tan fals com que qualsevol persona pot prendre aquesta decisió i alliberar-se en aquest moment. Jo vaig requerir un procés post decisió, però no té per què ser així. Cada cas és individual. No té per què haver-hi un procés.

Pot ser directe.

Així és. De fet jo m’he trobat persones que s’autodenominaven seguidors i que en prendre la decisió ja deixen de ser-ho. Passen a ser companys.

En aquest moment de dubtes que vas tenir, va haver-hi algun moment en què tu arribessis a pensar en tornar enrere?

Clar, les idees sempre sorgeixen a la ment. L’interessant no és evitar-les, sinó contemplar-les. Ni evitar-les ni creure-les.

Seguir, malgrat elles, amb la decisió i el compromís?

Així és. Jo no estic lluitant en contra de les meves creences ni de la meva cultura ni de la meva forma de ser sinó que en lloc de ser res, estic contemplant. És molt diferent. Llavors les meves creences, la meva cultura, ara passen a ser la meva eina, en lloc de ser jo l’esclau d’elles.

Vas arribar a patir, a passar-ho malament?

Sí (riu). Sí, perquè un ha d’assumir el sofriment que ha anat evitant tota la vida. Hi ha un moment en què t’adones que ningú ho sofrirà per tu, malgrat que hem intentat moltes vegades que ho sofreixin els altres. “Tu ets el culpable que jo sofreixi això”, “tu ets el culpable que jo senti això”, diem de vegades, però quan t’adones d’això, t’assentes, et quedes en silenci i t’obres a ser tu mateix. I aquí comença el show.

Has dit: “Com pretens acceptar-te a tu si no acceptes la vida que tens?”

Així és. No pots acceptar la vida si no t’acceptes i no et pots acceptar a tu mateix si no estàs acceptant el que et passa. És simultani. Per això moltes persones estan tractant d’aconseguir un nivell d’acceptació sense adonar-se que és una única cosa. No estem separats de res. Creiem i ho percebem així, però no ho estem.

Això és el més difícil d’entendre o d’acceptar del teu missatge.

Sí, perquè parla d’alguna cosa que no percebem. Però sempre ha estat així. Quan percebíem el sol moure’s, el sol es movia al voltant de la terra, i qui deia que no era cremat. Quan percebíem la terra plana, era plana. Un ha de revisar les seves creences i les seves percepcions, perquè al llarg de la història ens han estat enganyant sempre. Ens hem matat perquè tu ets d’una cultura i jo d’una altra. Quin sentit té això, quan tots som éssers humans.

Si creus en els miracles, què és el més miraculós que tu has vist?

És possible que et decebi la resposta. Perquè el miracle ho entenem com quelcom fenomènic, l’aigua, el vi i tot això… Però en realitat és alguna cosa molt silenciosa. Per mi el més miraculós que he vist és poder veure més enllà de la meva mentalitat, d’una mentalitat com era la meva, que ho tenia tot clar, que sabia com havien de ser les coses… Això per mi és un miracle. Perquè el nostre sistema de pensament està basat en no sortir d’ell per por. Mirar més enllà de la por, mirar més enllà de la concepció humana de les coses actuals, per a mi és el gran miracle. Una vegada fet això, els miracles els veus pertot arreu. En aquesta flor, en aquest somriure, en aquesta trucada de la qual dius, “però com pot trucar-me ara, que estic pensant en ell, i com pot passar això just quan necessito això”. Ho comences a veure un cop ho has vist primer en tu.

¿Existeix la mort?

No, la mort no existeix. No tinc el menor dubte de que no existeix. Això no porta a que si el meu fill es morís, jo experimentaria el resultat de les creences que encara pot ser que estiguin en el meu cap, però les creuaria sabent que la mort no existeix. M’explico? Saber que la mort no existeix et permet viure el teu dol en pau, sense sofrir-l’ho. Viure la mort en pau, en lloc de sofrir-la. Estem acostumats a sofrir-la perquè tenim una idea de la mort que fa por.

És compatible la idea de viure en el present amb la idea de tenir una missió i un propòsit?

Clar, tot depèn del lloc en el qual posis la teva atenció. Si poses la teva atenció només en el present t’adonaràs que la teva missió és ser en el present. I si sent en el present alguna cosa va prenent una forma, aquesta és. La meva missió de vida és estar parlant amb tu aquí ara. Jo he nascut per parlar amb tu. Això fa que jo en parlar amb tu completi la meva vida. Estigui complet. No necessiti sortir a l’escenari.

Quant entrenament es necessita per poder estar en el present la majoria del temps?

Ja, ja. És inevitable. I això té truc. Perquè l’única cosa que requereix ser la majoria de temps en el present és estar únicament en el present en aquest instant. Ja sé que per a la ment conceptual això no és suficient. Perquè la ment conceptual ja està pensant “ja, ara sí, però després què”. Però si pots veure aquest pensament de després què, t’adonaràs que no té sentit i també t’adonaràs que estàs en el present. I així desapareix l’angoixa de voler aconseguir estar en el present la majoria del temps. Quan desapareix, estàs present. Aquesta pregunta implica un dubte. I el dubte mai portarà a aconseguir-ho. Però si estàs present només ara, sentiràs el teu dubte. I en sentir el teu dubte t’adonaràs que no té sentit el teu dubte i estaràs present. En quan a si hi ha molt temps de pràctica o entrenament, això jo no ho sé. Però sí sé que requereix de nou una decisió de present. Una decisió d’estar present. Estaré present ara. La ment et dirà, sí però de què et serveix això si després no hi estaràs. I contemples aquesta idea i la deixes anar.

Estar en el present encara que no sapiguem el que passarà després…

És això. Present és pura ignorància. I a la majoria dels éssers humans els espanta molt la ignorància.

Has dit: “La felicitat ens fa por”

De la felicitat n’hem fet una idea. Ens creiem que es tracta d’un sentiment feliç que aconseguim quan aconseguim allò que pensem. Aquesta idea de felicitat l’estem mirant d’aconseguir contínuament, però mai l’aconseguim del tot. La felicitat de debò no té res a veure amb això. Té a veure amb el fet d’estar feliç, d’existir, i res més. Per a la ment humana actual això és l’horror. “Com? Deixa’m intentar-ho una mica més.”, pensem. La felicitat autèntica és un estat de la consciència que també permet estar trist. Perquè la felicitat ho inclou tot, no exclou res. Si evitem alguna cosa implica que estic prenent una decisió sobre la base de la meva por de veure-la. Perquè això em treu la meva felicitat. Així no aconseguiràs la felicitat. Perquè la por no és la guia a la felicitat.

Com et sents tu, Sergi Torres, aquí en el teatre, aquesta tarda, sabent que hi ha molta gent esperant?, Com gestiones aquest èxit i tot aquest embolic que se t’ha format? Països, seguidors a tot el món…

Quan surto al teatre surto a aquesta llibreria de la qual et parlava abans…. Com expressar això. Per mi és una cosa molt autèntica, és quelcom molt humà. Jo surto ara a l’escenari i miro a la persona que està en la segona fila, a aquella que està en la cinquena fila, la miro als ulls, estic parlant a una persona. No estic parlant a un teatre ple que ve a veure’m a mi sinó que escolto una pregunta que fa una persona. Escolto des d’on pregunta perquè aquí és on jo puc aprendre també com veu aquesta persona les coses. És mutu, és quelcom que caminem junts, no és alguna cosa que jo vegi com un èxit ni res d’això. No és així.

I quan parles en general per a tothom, en qui et fixes?

Estic escoltant-me a mi mateix

No et poses nerviós…

No em poso nerviós perquè tampoc sé què diré. Clar, imagina’t que jo sabés què haig de dir i com. Això seria una amenaça perquè… què passaria si no ho aconsegueixo? I si no m’entenen?, i si el que em pregunten no és el que jo sé? Això seria una amenaça tremenda.

No et planteges si compliràs expectatives…

No, perquè jo ja sé que no les compliré. No vinc a complir expectatives.

Estàs escrivint un altre llibre.

Sí.

Avança alguna cosa…

No et puc avançar gaire perquè … hi ha una editorial, Urà, que va proposar un projecte i estem junts.

En aquest anar i venir de països aconsegueixes concentrar-te en el llibre i treure temps…

Fixa’t en el que et vaig a dir:  no.  Però és que no m’interessa gens ni mica. Quan jo m’assento a escriure, escric, i quan no, no. És un requisit que li he posat a l’editorial. Jo no sé quan tindré el llibre.

No tens pressió, llavors?

Mai tinc aquesta pressió. Perquè no m’exigeixo res. Tu imagina’t un riu que s’exigís tants metres cúbics a l’any…

I sense exigir-se res, es pot fer molt?

La vida mateixa no es proposa res i fixa’t al teu voltant. Impressionant. Des d’una flor fins a un iceberg que es desgela. Els animals, la naturalesa… tot. És espectacular. Això és la consciència creadora. Sense expectatives. Simplement una pura expressió.

 

Una Entrevista de Curro Cañete



Si continues utilitzant aquest lloc acceptes l'ús de galetes. més informació

La configuració de galetes d'aquest web estan configurats per «permetre galetes» i així oferir-te la millor experiència de navegació possible. Si segueixes utilitzant aquesta web sense modificar la vostra configuració de cookies o fas clic a «Acceptar» estaràs donant el teu consentiment a això.

Tancar