ENTREVISTA D’ALTERMON: ‘CONCIÈNCIA PEL CANVI’ – VIURE LA VIDA PLENA

Fisioterapeuta de formació i amb estudis de psicopedagogia, Sergi Torres(Barcelona, 1975) viu bolcat amb entusiasme en els últims anys en la seva faceta de conferenciant i divulgador d’una nova consciència. Amb només tres anys ja evidenciava inquietuds existencials i es trobava molt unit al sentit profund de la vida, però no va ser fins complir els 21 que aquesta llavor va eclosionar amb gran força per canviar radicalment l’ordre de prioritats i tornar a posar el realment important en el lloc que correspon. Lluny de la solemnitat i el dur sacrifici que sovint requereixen certs camins de creixement personal i recerca espiritual, el missatge d’en Sergi és tan clar, simple i rotund que frega el desconcertant: la vida és felicitat, i si encara no som feliços és perquè realment no volem ser-ho.

Amb molts nexes d’unió en el fons, amb diverses tradicions i mestres, però d’una manera senzilla, fresc i proper com pocs, les seves propostes van sobretot dirigides al cor de totes aquelles persones que, disposades a prendre les regnes de la seva pròpia felicitat, estan obertes a desprendre’s de la por que ens produeix la profunda transformació de la nostra mentalitat. En aquesta línia, Sergi Torres ha publicat també el llibre “Un Puente a la Realidad” i ha estat la font d’inspiració de la pel·lícula “Yo, libre. Un viaje al instante presente”, estrenada a finals del 2012 i que pot veure’s gratuïtament a través d’Internet.


 

“El que ens passa sol ser allò que nosaltres mateixos decidim experimentar”

 

¿Qui és Sergi Torres?

Sergi Torres és el meu espai d’aprenentatge. Algú que en un moment de la seva vida s’adona de que la forma com havia viscut fins aquell moment era només una opció i no el que es suposava que era… A partir d’aquí, s’obre tot un espai de redescobriment constant de qui es Sergi Torres. Per tant, davant aquesta realitat de canvi constant, sento que no té gaire sentit definir qui sóc…

Vas començar molt petit amb les inquietuds existencials…

És com si hi hagués hagut dues parts en la meva vida. Per un costat, hi havia el Sergi que anava a col•legi i es relacionava amb els seus pares i amics, i per l’altre, l’Ésser que donava lloc a això… Tinc records d’una connexió amb l’essencial i també, sentint-me part d’aquest món, recordo que em feia preguntes de l’estil: “Qui he sigut abans de ser el Sergi?”. De molt petit tenia la sensació de que podia parar el temps i sentia que estava cridat a transmetre aquest coneixement… La consciència d’aquest Ésser va començar a difuminar-se en el moment que vaig començar a preocupar-me per aprovar exàmens o a centrar els meus esforços en aprendre memoritzant coses. Sento que la meva consciència es va passar de frenada a l’entrar en contacte amb la faceta més racional de la persona.

Què et va passar a l’edat de 21 anys?

Jo ho descric com una mena de volcà. Estant ja a la universitat, va arribar un moment en que tot allò que havia anat quedant enterrat per la meva personalitat i per la meva manera racional d’entendre la vida, de sobte va sorgir de forma abrupta a la superfície. Va ser així com vaig començar a recordar allò que m’era tan familiar i conegut quan era petit, en un context en el que tot això era oposat o molt estrany. D’aquesta manera, el meu context quotidià es va enfonsar; vaig perdre a tots els meus amics, la meva família no entenia el què em passava… i jo creia que m’estava tornant boig.

Va haver-hi algun succés en concret que desencadenés aquest procés?

Hi ha un succés que no acostumo a explicar per no generar confusió. És a dir, no va ser únicament el succés el factor desencadenant, però en part sí. Em trobava en un moment en el que cada vegada estava més interessat en coses diferents al que m’havien ensenyat, quan vaig anar a un taller d’una de las mèdiums més reconegudes del món, Marilyn Rossner. Allà vaig tenir una gran experiència i alguna cosa es va obrir de forma descontrolada… Es va disparar el meu estat de percepció i els records d’aquell contacte amb l’essencial van començar a succeir-se com mars de lava. En el fons, sento que era el moment de que allò passés i va passar d’aquesta manera. La forma no és tan important…

Vivim en un món ple d’impulsos i amb infinitat de propostes per a tots els gustos, però sembla que no acabem de trobar el sentit… Tan difícil és trobar la veritable pau?

Segons la meva pròpia experiència, superficialment vaig arribar a descobrir que hi havia un patró o una inèrcia, però no em vaig conformar amb això, doncs limitar-me a la consciència d’aquest patró encara em feia sentir que jo no podia fer res… Va ser així com vaig seguir investigant i em vaig adonar de que el que alimentava aquesta inèrcia era la por a alguna cosa diferent. Les experiències profundes que tornava a sentir donaven un tomb a aquests patrons i alhora venien acompanyades de una gran sensació d’inestabilitat, ignorància i por. Va ser així com em vaig donar compte de que no era difícil, sinó que jo mateix era el que ho feia difícil per por de que passés. En el fons, som nosaltres mateixos els que estem darrera dificultant el nostre propi alliberament. En realitat, la trobada amb la pau és molt simple; només es tracta d’una visió sostinguda amb una voluntat fèrria. Sovint, aquesta voluntat no existeix just per la por de que aquesta pau transformi completament el meu món.

Volem ser lliures, però alhora ens boicotegem la llibertat. una gran paradoxa…

Així és. Les paradoxes no tenen moviment en elles mateixes; la solució de la paradoxa no genera una conclusió que generi un moviment. Per això els éssers humans tampoc ens movem. Pot semblar que evolucionem, que la tecnologia és un gran avanç… però en el fons és fals. Seguim ancorats en el mateix punt de consciència precisament a causa d’aquesta paradoxa; el vull i no puc perquè en realitat no vull.

En el fons no som veritablement responsables de nosaltres mateixos…

Aquesta responsabilitat, primera i última, és bàsica. Hi ha molt pocs éssers humans avui que estiguin oberts a responsabilitzar-se completament de la seva història personal. Encara fem massa bandera del victimisme…

Com definiries la consciència?

Sé que la consciència, des de la perspectiva humana, no és clarificable… Quan passes a ser part de la Consciència Universal, les definicions desapareixen. Moltes vegades, des de la perspectiva humana més corrent, s’associa ser conscient a un cert immobilisme i passotisme respecte al món, quan en realitat és just a l’inrevés; la consciència essencial és pura creativitat constant. L’enfocament mental-racional no serveix de gaire … No sóc jo qui arriba a ser conscient d’aquesta creativitat essencial, sinó que és ella la que es desperta en mi.

Com viure centrats, d’acord amb la nostra essència, en una realitat alienant i amb una ment plena de boira?

Sovint no tenim els recursos necessaris, però sempre ens queda la voluntat. Tot el que jo experimento parteix d’un origen, i aquest origen és la meva essència. Potser jo no puc ser conscient de la meva essència, però sí dels seus efectes; el que penso i sento cada moment. D’això sí que en puc ser conscient i treballar-ho. Així doncs, si amb voluntat, jo decideixo acceptar com sóc, com sento, com em veig i el que penso, llavors estic acceptant l’essència. Aquesta acceptació és el que em permet viatjar a través dels pensaments i les emocions fins arribar al seu origen. Mentre que, normalment, per a voler arribar a aquesta consciència essencial, acostumem a rebutjar els pensaments i emocions que creem que ens ho impedeixen, i així, és com ens allunyem de la nostra essència.

Per estar en pau, cal fer les paus amb tot…

Així és, però sobretot hem de tenir en compte que estar en pau no és una tècnica ni un mètode, és una decisió. Potser no disposem de molts recursos, però sí que podem entrenar-nos i preparar-nos per prendre amb fermesa aquesta decisió.

Quina relació tenen la felicitat i el sofriment amb la vida?

La vida, en essència, és felicitat. Quan perdo aquesta consciència, oblido el que és. Aquest és l’estat mental generalitzat dels éssers humans. Així, ens hem inventat una altra felicitat, però que en el fons ens fa sofrir, perquè quan l’aconsegueixo, pateixo per retenir-la o pateixo per perdre-la. Això fa que la felicitat, tal i com l’entenem sovint, sigui tan voluble, imperant el sofriment. No es tracta de que siguem feliços, sinó que som felicitat… Hem portat la felicitat a un àmbit emocional, un espai molt inestable i volàtil, especialment avui. Per tant, qualsevol cosa que arribi a aconseguir des de l’àmbit emocional, ja sigui pau, ja sigui amor emocional, en algun moment em portarà inequívocament a sofrir. Sempre patim fins que utilitzem el sofriment per a donar-nos compte de que, en essència, és felicitat. Aquí torna a aparèixer una altra vegada la gran paradoxa…

La vida com felicitat… Com explicar-ho als que més sofreixen, per exemple a conseqüència de la crisi?

És impossible. En el 1213, només es podia parlar de que la terra no era plana amb aquells que estaven oberts a plantejar-se una altra visió. Així, avui, només pots plantejar la sortida al sofriment, és a dir, que el sofriment, en essència, només és felicitat mal compresa, a aquells que estan oberts a tenir una perspectiva diferent del seu sofriment. Molt poques persones avui estan disposades a això. El sofriment s’acostuma a veure sovint com una cosa nostra, i així, inconscientment, el posseïm, ens aferrem a ell. Seria com un osset de peluix fet de vidres i claus, però que ens ha acompanyat durant tota la nostra vida.

Buscant la felicitat la posterguem?

Buscar la felicitat significa necessàriament que no sóc feliç. Per tant, com més la busco, més confirmo que no ho sóc. Tenim por d’adonar-nos de que el que estem sentint just ara mateix és felicitat mal compresa perquè això ens fa experimentar una certa forma de felicitat, y també fa que ens adonem de que hem estat equivocats tota la nostra vida en el nostre camí de recerca de la felicitat, en el que tant hem sofert i tant hem fet sofrir als altres. Això ens porta cap a la pura honestedat i depèn, altra vegada, d’una decisió.

Quin diagnòstic pots fer de la crisi a hores d’ara?

En primer lloc, hem de recordar que tenim el poder d’exercir aquesta decisió d’anar més enllà de la nostra personalitat per a residir en l’Ésser. Des d’aquest espai, t’adones de que no som sers socials, ni culturals, ni econòmics… Veure això, et fa veure també que no estàs en crisi ni has entrat mai en cap crisi. Simplement, estàs vivint experiències. Utilitzar el nostre poder per intentar sortir de la crisi o canviar-la, implica que haig de treure el meu poder d’aquesta decisió d’estar en l’essència per a caure igualment en les xarxes d’aquest conglomerat de creences, moral, etc…

Es podria dir que tota lluita és una fugida endavant?

Quan arribi el dia en que un gran nombre d’éssers humans aconsegueixi fer aquest pas endavant per no identificar-se amb cap estructura externa, la societat, l’economia, la cultura, l’art… adquiriran el seu màxim exponent perquè serà el més essencial el que s’expressarà a través d’aquests canals sense interferències.

Per què tenim tanta por i costa tant reconèixer-ho?

Tenim por de la por perquè és la porta de la pau o a l’essencial. En el moment en que una consciència deixa de ser conscient de la seva felicitat o de la seva presència, la primera sensació que sorgeix és la por, i és embarcant-se en aquesta por que un comença a tenir por de la por. La manera de com això comenci a dissoldre’s és donant espai a les emocions, ja que darrera de tota emoció podem trobar sempre empremtes de por. Si en lloc de fugir del que sento m’hi dirigeixo trobaré el gran pànic de la consciència humana; no saber qui sóc i per què estic vivint la vida que visc. Si a partir de aquí, aconsegueixo donar una passa més, la gran passa, aconseguiré l’absència de la por; la pau perfecta.

És un procés en el qual hem d’afrontar un cert tipus de mort…

Així és. Es tracta de desprendre’t d’alguna cosa que creguis que ets tu i que a més a més, sovint, se sol creure que només ets això… Per a l’inconscient, passar a ser conscient és com un suïcidi.

Hi ha algun mètode per aconseguir-ho?

Hi ha un mètode universal, que a més a més és excepcional i segons el meu parer és l’únic: la vida de cadascú. La vida particular, viscuda realment, plenament, et porta a la sortida del sofriment. Així doncs, en el fons es tracta de quelcom lògic i simple, gens difícil. No és alguna cosa que jo hagi de fer perquè la vida ja hi és, sinó simplement, haig de dedicar-me a viure’m.

Vivint d’aquesta manera es sana l’inconscient? Deixa de ser necessari, per exemple, la psicoanàlisi?

Qualsevol situació particular, sigui la que sigui, viscuda amb plenitud, pot portar a l’alliberament. D’aquesta manera, una persona que porta diversos anys realitzant una teràpia psicològica, si passa a viure aquesta circumstància de manera plena, implicant-se realment al cent per cent, segurament aconseguirà deixar de necessitar-la. Sembla ser que el mètode d’aprenentatge que més escollim és el sofriment, així que millor aprendre’n el més aviat possible per poder-lo abandonar. Quan aconsegueixo viure plenament el meu patiment, comença a desaparèixer…

Es sol dir que l’amor és el millor antídot per a la por, però, què fer quan estimar també fa por? Com estimar de debò?

Sovint es té la sensació de que quan aconseguim l’amor, vist com una cosa externa, llavors la meva por desapareixerà. Però no és així. La meva por ja és una forma d’amor, molt desenfocada potser, però si jo m’obro a sentir la meva por, ho estaré acceptant i podré estimar-la; per tant, aquest gest és el que em porta a sentir que la meva por en el fons és amor. Un cop més, no hi ha res assolible perquè ja som tot. Quan t’adones que dins de la mateixa por hi ha l’amor sorgeix una riallada, doncs t’adones de que els motius pels quals has estat cercant tota la vida, ja eren en ells mateixos els resultats d’això que tant buscaves.

La nostra interpretació de la realitat és molt limitada?

Només que sigui una mica esbiaixada, al que mirem ja no li podem dir realitat. Per tant, no es tracta que la mal interpretem, sinó que directament no la veiem. En el moment en el qual no veiem completament la realitat, estem completament cecs, encara que puguis pensar que estàs només una mica cec. La Consciència Absoluta és absolutament radical; o hi veus o no hi veus, o és real o no ho és. No hi ha les mitges tintes que ens agraden tant als éssers humans…

Com aprendre a viure la vida plenament?/strong>

Cal tornar a l’essencial. Tot el que jo dic no té la intenció de que sigui comprès. No hi ha diverses formes d’abordar això. Si estàs realment disposat a comprendre la teva vida, tot el que hi passi pot ser fantàstic per aconseguir aquest propòsit. Si no estàs disposat, no hi ha res que se’t pugui donar, que puguis utilitzar per a això. Més enllà de si una persona té o no recursos suficients per comprendre la seva vida, per a mi, el realment important, és si vol o no.

Què passa quan creiem que volem però acabem ensopegant sempre amb la mateixa pedra en forma de dificultats?

Això és un clar indicatiu de que en realitat no es vol. Sovint, una de les meves tasques més àrdues és mostrar a les persones que pensen que volen viure plenament, que en realitat no volen. Al final, el truc per saber on estem posicionats és molt simple… Només hem de preguntar-nos honestament: Sóc plenament feliç? Si veus amb honestedat que no ets feliç, automàticament ja saps que realment no estàs volent-ho ser, pensis el que pensis sobre aquest tema. Quan li demanem a l’Ésser que miri directament a la personalitat, la resposta és demolidora perquè l’Ésser no veu personalitat…

Sense acceptació no es pot seguir endavant?

És un requisit bàsic. Si la meva vida és el lloc en el qual aprenc, quin sentit té rebutjar-ho?

Quins altres requisits dels quals han anat sortint són doncs imprescindibles en el mètode cap a una vida plena?

Per a mi, és bàsic partir de l’acceptació, l’honestedat i la responsabilitat. D’aquí, sorgeix la voluntat. La meva voluntat no pot ser veritable ni poderosa si no tinc aquesta base estable com a punt de partida.

Quins han estat les teves principals fonts d’inspiració?

En la meva vida hi ha hagut mestres, ensenyaments, llibres… que mentre els anava seguint jo creia que eren “la via”. Però quan vaig descobrir el que hi ha darrere del vel perceptual, em vaig adonar de que tot això no tenia cap significat especial; no era res diferent de qualsevol situació corrent en la qual el meu mètode o mestre real segueix sent la vida i el que passa en el present. Podríem dir que tinc el meu propi currículum espiritual però al final m’he adonat que no serveix de res. Ara bé, va ser necessari passar per aquí per adonar-me que en el fons no servia de res. No es tracta de rebutjar res, sinó de posar-ho tot en el mateix lloc. Mentre busques, trobaràs guies… Així que la pregunta és: Què faig jo amb aquests guies? Si no estic molt atent a això, em puc acabar muntant tota una pel•lícula espiritual amb el mateix final de sempre.

Parla’ns de la influència del llibre Un Curso de Milagros…

No solc esmentar-ho perquè en el fons crec que és quelcom molt individual. Va arribar un dia en el qual vaig descobrir que Un Curso de Milagros no era un simple llibre de tapes blaves, pàgines fines i molta lletra, sinó que era una porta que si la creuava podia convertir el llibre en qualsevol persona, cosa o situació. En realitat, qualsevol cosa pot ensenyar-te el que aquest llibre mostra; que estem cecs perceptualment, que el món no existeix tal com el veiem i que l’eina clau per aconseguir sortir de tot això és perdonar, que en última instància, es tracta d’exercir la voluntat de deixar anar.

Què podem esperar d’aquesta nova era en la qual fa poc se suposa que hem entrat?

Si un vol aprendre a conduir, li és igual si fa sol, fred, plou o està ennuvolat. Simplement puja al cotxe i ja està. La trobada amb l’Ésser és quelcom tan genuïnament personal i individual que, finalment, no hi ha context que hi influeixi. El context sí que et pot ajudar a tenir el poder de decisió per aconseguir-ho, però en realitat és la voluntat i no el context el que de debò ens fa lliures. El context, per ell mateix, mai ens alliberarà.

Quina valoració pots fer del projecte Jo, lliure?

Per a mi és una mostra més que quan no interfereixes, les coses passen. Des del primer dia d’aquest projecte, vaig poder comprovar com el seu procés, fins avui, respon a una sèrie de mecanismes que un desconeix… Jo, l’única cosa que he fet sobre aquest tema, és oferir-me, posar-me en joc sense interferir. Això és el que hem fet desinteressadament cadascun dels seus membres. Gaudint-ho a cada moment i sense expectatives, ha anat seguint el seu curs. Sincerament, les crítiques, ja siguin positives o negatives, no ens interessen massa… Les agraïm totes, però el que de debò ens arriba al cor és que una persona ens escrigui dient-nos que li ha canviat la vida. En veure la pel·lícula, certes persones s’han pogut adonar que elles tenen el poder de prendre la decisió per viure una vida plena.

Algun missatge d’esperança més per acabar?

L’única cosa que puc afegir és quelcom que em dic a mi mateix; es va acabar el temps per l’esperança perquè ha arribat el temps de la veritat. El temps per despullar-nos de màscares, disfresses… i dedicar la nostra vida a estar en aquest Ésser, ja sigui en forma d’ira, d’agraïment o de pau incommensurable, no importa. No hi ha diferències al final.

 

Una entrevista de Daniel Gomis

Periodista i professor de Ioga

https://altermon.wordpress.com

www.yogaycreatividad.com



Si continues utilitzant aquest lloc acceptes l'ús de galetes. més informació

La configuració de galetes d'aquest web estan configurats per «permetre galetes» i així oferir-te la millor experiència de navegació possible. Si segueixes utilitzant aquesta web sense modificar la vostra configuració de cookies o fas clic a «Acceptar» estaràs donant el teu consentiment a això.

Tancar