25 nov. ENTREVISTA DE SLOYU: SERGI TORRES, OBRIDOR DE CORS

Aquesta entrevista a Sergi Torres em fa especial il·lusió ja que l’estic seguint d’a prop fa temps i conec poques persones com ell que aconsegueixen arribar amb el seu missatge (i amb la seva energia) fins al centre del teu ser. Sergi ens anima obrir el cor, desprendre’ns de la por i iniciar una transformació de mentalitat.

Desenvolupa un cicle mensual de trobades al Teatre Regina de Barcelona i realitza tallers a Espanya, Llatinoamèrica i E.E.U.U. És autor d’un llibre basat en el llibre “Un Curs de Milagros” i la pel·lícula “Yo libre“.

Solem confondre transformació amb canvi. Quan un es transforma, els canvis que esdevenen tenen com a origen la transformació. No són canvis que un hagi de fer per si mateix, més aviat vénen donats…

En la teva website comentes que a l’edat de 3 anys vas començar a qüestionar-te la teva pròpia vida “Què he estat abans de ser Sergi?”, però no va ser fins als 21 anys que vas experimentar un canvi de mentalitat a través d’una sèrie de profunds esdeveniments. Què et va passar?

Es va obrir una porta, una porta que em va evocar sobtadament a una altra forma de viure i de ser. Durant uns anys vaig estar immers en crisis de pànic motivades per experiències que arribaven a la meva vida a través d’aquesta porta oberta. No les comprenia, a pesar que la qualitat i la intensitat amb que succeïen eren molt més reals que el que per a mi havia estat la vida fins a aquests 21 anys. Vaig recordar com de petit obria aquesta porta conscientment i viatjava a través d’ella. No obstant això, en aquest període convuls, el meu cervell no assimilava amb facilitat experiències que estaven molt lluny del seu control i del seu raonament.

Experiències com, ser conscient d’una espècie de textura o de teixit invisible que uneix tot de tal forma que podia veure com res del que jo veia era real o material. Va ser com adonar-se de sobte que el món, la meva vida, inclòs jo no era més que un somni o una imaginació construïda per matèria mental. Se’m fa molt difícil poder explicar-ho amb paraules.

Avui dia segueixo sense comprendre la majoria de coses que vaig viure durant aquests anys, però si que vaig arribar a comprendre que era així com havien de succeir per a mi.

Necessitem tots esdeveniments profunds o bruscs per canviar i transformar la nostra mentalitat i vida?… o és possible fer una transformació pausada i lenta.?

Sí que necessitem vivències profundes, però no sé si aquestes han de ser o no brusques. Fins a on jo sé l’enfocament no està en la forma en la qual passen les coses, sinó en l’estructura mental de la persona que les experimenta. Comprenc que l’impuls “despertador ” que emet l’univers és sempre el mateix, però la forma en què els adormits la rebem depèn de la nostra estructura mental concreta. Dit d’una altra forma, cada ésser humà ho viurà de la forma que li correspon viure-ho.

Quins solen ser els obstacles més importants per a aquesta transformació?

La por en totes les seves expressions, tristesa, ira, orgull, arrogància, inseguretat, dubte… De fet, no és un obstacle que pari el procés, sinó que més aviat el retarda o el dilata en el temps. Un no pot obstaculitzar la voluntat d’Allò del que un mateix està fet. Un no pot obstaculitzar la voluntat de l’Amor.
Deu haver-hi moltes persones que et pregunten en les sessions privades pel seu propòsit en la vida. Què és el que els sols contestar? Com podem trobar el nostre propòsit?

No dono una resposta conceptual a aquesta pregunta. Només els acompanyo al centre del seu Ser perquè ells mateixos el puguin veure. Algunes persones ho pregunten perquè creuen que saber-ho els ajudarà i en part és cert. Perquè realment ens ajudi saber-ho, aquest “saber-ho” no arriba a través que una altra persona t’ho digui, sinó que arriba perquè ho estàs veient tu mateix. La resposta vista amb la teva pròpia consciència “t’il·lumina la vida”. La resposta sabuda conceptualment et decep, perquè el nostre propòsit és molt molt obvi i simple, massa simple.

La majoria busquen el seu propòsit de vida no només per saber perquè estan aquí sinó també per saber-se especials. Ningú és especial des del punt de vista del propòsit de vida, perquè tots compartim el mateix propòsit: aprendre a estimar sense condicions i una vegada après gaudir d’això. Aquest descobriment és el que la vida de cadascú tracta de dir-nos cada dia, cada minut, cada segon.

Què opines dels mètodes que usem per educar els nostres fills tant a casa com en els col·legis i universitats… Què canviaries en els sistemes d’educació per crear éssers més connectats amb el cor i amb si mateix?

Per alguna raó que desconec sóc molt sensible al camp de l’educació, així i tot no tinc una opinió concreta sobre aquest tema. Pel que he pogut veure els mètodes que s’usen avui dia no són el problema o conflicte, ho som les persones que eduquem, mestres, professors, educadors, mares, pares, etc.

Sí em sembla molt interessant que les persones involucrades en el sistema educatiu, despertin a la consciència de la seva essència. Només d’aquesta manera podran comprendre la naturalesa de l’Ésser que tan clarament s’expressa encara en els nens i nenes de pocs anys.

Educar, sota el meu punt de vista, està molt a prop de la idea d’acompanyar, llavors, la pregunta que a mi em sorgeix és, a on acompanyo jo als altres si no sé qui sóc ni perquè estic viu? Com puc acompanyar a uns altres cap a la felicitat si jo no sóc feliç?

Abans de canviar alguna cosa en el sistema educatiu jo em preguntaria aquestes qüestions, perquè sinó correm el risc de creure que estem fent canvis sense adonar-nos que els canvis que fem ens dirigeixen al mateix lloc que el sistema anterior. Potser el que es requereix no siguin canvis sinó una transformació. Transformar significa anar a l’altre costat de la forma i recorda que això ens fa por. Per aquesta raó pot ser que ens agradin tant els canvis, perquè són una forma de dilatar el temps i obstaculitzar la transformació.

He conegut a pedagogs, mestres, professors, pares i mares amb molt bona voluntat que tracten de canviar el sistema educatiu des d’un lloc de frustració, rebuig i ira cap al sistema educatiu actual. ¿Imagines, llavors, què brolla del cor de les seves meravelloses idees i innovadors projectes?

Conec diverses persones que han trencat amb la seva parella després de la seva transformació personal. És incompatible la transformació amb la família?

Segons Aulo Gelio, escriptor romà (s.II) Sòcrates va tenir com a parella a Jantipa, una dona tossuda i amargant, per posar a prova la seva paciència i així aconseguir estar en pau amb tothom. En ocasions una parella molt conflictiva i oposada a tu, és la major ajuda per integrar un estat de profunda pau. La Pau no és un concepte, és la nostra identitat. Sovint una situació conflictiva és l’eina que la nostra vida ens ofereix per permetre que el nostre concepte de pau, que exclou a una parella conflictiva, es converteixi en la nostra identitat.

Quan un es transforma tot el seu entorn pren sentit i deixa de fugir. Un es fon amb tot. Un cop això passa els fils de la vida pot ser que es moguin de manera que el nostre entorn canviï, però no té per què passar. Segueix sent profundament individual. Fins i tot el conflicte pot persistir, però un ja no té por.

Solem confondre transformació amb canvi. Quan un es transforma, els canvis que succeeixen tenen com a origen la transformació. No són canvis que un hagi de fer per si mateix, més aviat es donen. De fet, ningú pot descriure el que uns altres viuran en les seves vides després d’una profunda transformació, perquè encara que l’origen de la transformació és el mateix per a tots, la forma com passa és completament individual i personal.

Quin paper té la meditació en la teva vida? És imprescindible practicar alguna forma de meditació per viure conscientment i connectat amb el nostre ser real?

Si entenem la meditació com una pràctica concreta, basada en uns passos o postures o mantras o tècniques, llavors la meditació no té cap paper en la meva vida. Si meditar és viure en un estat de consciència interna més enllà de la nostra personalitat, llavors meditar és el meu hobby preferit, fins i tot més que anar al “Camp Nou” a veure jugar al Barça.

Molt sovint es medita com a “arma” en contra del stress o de la dispersió mental i aquest tipus de meditació només aporta sensacions de tranquil·litat, o de serenitat que et porten a dependre d’aquesta meditació com si fos una droga, com a fi per poder sentir pau. Nosaltres som Pau.

Quan la pràctica, sigui la que sigui, apunta a l’Ésser, una vegada aquest és aconseguit, la importància recau sobre l’Ésser i no sobre la pràctica que va facilitar tal descobriment. Aquí descobreixes que tot es converteix en la pràctica: portar el meu fill al col·legi, fer la compra, pagar una multa de trànsit, rentar els plats o parar-me davant un semàfor en vermell.

Sé que estàs present i actiu a Internet a través de la teva website, facebook, un compte de twitter i un canal a Youtube. Deu donar molta feina…Algú t’ajuda a gestionar aquests espais?

Em sorprèn i em fascina el que pot arribar a moure’s a través d’internet. La Sara és la persona que gestiona el meu món cibernètic. La veritat és que no sé com ho fa perquè avui dia atendre aquests mitjans i atendre a tots els correus que rebem diàriament comporta molt temps, no obstant això ella gaudeix fent-ho. Ara han aparegut Rodrigo i Marta del “Proyecto LibreMente” amb molt bones idees. Ells graven les xerrades de Barcelona, les editen i les publiquen i s’encarregaran de gestionar el disseny de totes aquestes eines.

Si depengués de mi segurament no tindria presència en aquests mitjans. No perquè no m’agradin, sinó perquè no trobo cap motivació per atendre’ls. De fet cada vegada visc més retirat del món de les xarxes.

Has produït una pel·lícula: “Yo, libre” i un llibre “Un puente a la realidad”. Quins són els teus projectes futurs?

Ediciones Presencia ens ha proposat editar un llibre basat en les xerrades realitzades en els últims anys. Està previst que aparegui a la fi de Maig.

Tots els projectes que arriben a la meva vida arriben sempre a través d’altres persones. Un dia finalment vaig aprendre que la meva funció en el món no era tenir projectes ni tractar de portar res a terme. Amb això no estic dient que sigui dolent tenir projectes ni dur-los a terme, simplement comprenc que la vida és el nostre projecte i en ella es dóna sempre tot el necessari per fer tot el que hàgim d’exercir de forma perfecta, en el seu temps perfecte. Malgrat que nosaltres tinguem una opinió diferent sobre això.
M’acomiado de Sergi Torres amb molt agraïment…
Entrevista realitzada per:Website Sloyu