25 nov. ENTREVISTA DE REVISTA PSICOLOGIA PRÀCTICA

Tot l’univers tendeix a expandir-se excepte la consciència humana. Què vol dir això?

La mecànica del nostre univers és, en aquests moments, expansiva. Aquest moviment d’expansió inclou tot el que constitueix l’univers. Aquest moviment natural, aplicat a la consciència humana, se l’anomena evolució. La consciència humana viu evitant aquest impuls que la porta a evolucionar.

Per què és així?

A causa de la por. La por és una força oposada a l’expansió. Si mirem cap a enrere en la història de la humanitat, veurem que en tots els moments d’evolució, la por ha dictat els temps d’assimilació d’aquest avanç. Em refereixo per exemple, al moment en què Aristarc de Samos al segle II a. de C. ens diu que el Sol no dóna voltes al voltant de la Terra i uns 700 anys més tard, Galileu Galilei és jutjat per demostrar aquesta veritat que les persones d’aquella època no eren capaces d’acceptar, a causa de la por que suscitava una nova concepció de la realitat.

I no obstant, des que naixem (i potser abans), la vida és una cadena d’experiències d’expansió de la consciència -respirar, menjar, caminar, aprendre, estimar… Quan es para aquesta tendència a l’expansió i per què?

Cert. La nostra vida és el nostre univers particular i com a tal, tracta d’expandir-se i expandir-nos. Aquest impuls mai desapareix, però nosaltres ens desvinculem d’ell i ho oblidem quan comencem a etiquetar la nostra vida. Això coincideix amb el desenvolupament de la personalitat i el seu establiment com a marca de la nostra identitat. Recordem aquella escena en la qual un nen cau al sòl i es fa mal i sorprenentment, el primer que fa és mirar al seu al voltant a la recerca dels seus pares per poder veure quin significat té el que li ha passat. Si els seus pares reaccionen amb tranquil·litat, el nen també ho fa, si reaccionen agitats , el nen reacciona agitant-se. Quan creixem ja no mirem a veure què sentit té el que ha passat perquè ho veiem a través de la nostra personalitat, que dóna sentit a tot de forma automàtica.

Què vol dir que els miracles existeixen? A què ens referim quan parlem de “miracles”?

Un miracle és tot allò que transgredeix les lleis del nostre món, tal com nosaltres ho coneixem. Un miracle té com a funció convidar a la consciència que viu dins de la personalitat a anar més enllà dels seus límits. En aquest sentit, a cada moment passa un miracle, però nosaltres hem perdut la capacitat de veure’ls en limitar la nostra percepció als nostres sentits físics. Els miracles solen expressar-se en les coses més simples i properes a nosaltres, i aquesta és una altra raó per la qual els miracles ja no es viuen.

En termes actuals, una mentalitat miraculosa és una mentalitat lliure, emprenedora i purament creativa. Un miracle no és que la nostra vida canviï radicalment amb la loteria. Un miracle és trobar la felicitat en la nostra vida tal com és ara. Això sí que és anar més enllà de les lleis del nostre món.

Caminar cap a allò que ets. Som alguna cosa definida i concreta? Què?

Existeix en cadascun de nosaltres un espai intern del que molt pocs són conscients. El pes de la nostra consciència està dirigit cap a fora de nosaltres. Tant és així, que busquem sentir-nos bé amb nosaltres mateixos a través de coses externes. Aquesta activitat perllongada en el temps ens porta a crear una personalitat allunyada de la nostra essència. Quan la consciència recorda l’essència, les paraules, ni expressades per un poeta, aconsegueixen descriure aquesta identitat del ser intern. Res al nostre món ens ensenya a recordar aquesta profunditat, d’aquí la necessitat de caminar la vida adreçada cap a un mateix.

Per què tendim a estancar-nos en el conflicte i a repetir pautes una vegada i una altra?

Tot el que ens passa a la nostra vida reflecteix la nostra manera de pensar. Si som veritablement honestos, veurem que sempre estem donant el nostre propi significat al que ens passa. Això genera un patró tancat, ja que sempre veiem el que pensem i el que veiem corrobora el que pensem. Així és com ens convertim en esclaus dels nostres pensaments i de les nostres emocions i creiem que les nostres pròpies emocions i pensaments defineixen la nostra identitat. La nostra vida tracta de trencar aquest patró a través dels conflictes, no obstant això, la resposta que donem és la de defensar-nos en lloc d’usar-los per transformar-nos. Això ens porta a reaccionar en lloc de crear.

Com sortir de les pautes? Com sabem que hem resolt el conflicte?

El conflicte té com a funció evidenciar els nostres pensaments i les seves emocions resultants, que s’amaguen en el nostre inconscient generant els conflictes. Per poder sortir d’aquesta pauta, hem d’enfrontar-nos als nostres pensaments i emocions en lloc d’intentar d’evitar-los o rebutjar-los. Enfrontar-se significa “posar-se enfront de” i no implica cap tipus de força. Quan aprenem a acollir tot el que pensem i sentim de forma incondicional, llavors les emocions i els pensaments no s’estanquen i flueixen. Aquest fluir ens porta a sentir amb més intensitat i després aquesta intensitat es converteix en pau. Quan sento pau davant un conflicte, llavors sé que aquest conflicte s’ha dissolt. Aquest és un procés natural que requereix voluntat, coratge i paciència.

Què significa “sentir més enllà de cada percepció”? Com entrenar-nos per percebre més?

Pensem que el que creiem que és la nostra realitat és la nostra realitat i no veiem que això és només el que creiem. Segons el “Tractat de fisiologia mèdica” Guyton-Hall “El cervell rebutja més del 99% de tota la informació sensorial, per manca d’interès o importància.” Això significa que creem la nostra pròpia interpretació de la realitat a partir del processament del 1% de la informació disponible i aquesta informació a més a més està molt limitada pels nostres sentits físics, que no perceben totes les freqüències de colors ni de sons existents. Com puc entrenar-me per veure més enllà del que el meu cervell em mostra? Acceptant el que em mostra i després no utilitzant-ho per determinar la meva realitat ni la dels altres. D’això se’n diu no donar res per fet o millor encara, no jutjar. La millor entrenadora que jo conec és la meva pròpia vida. La vida està dissenyada per ensenyar-nos que cada vegada que creiem alguna cosa perquè així ho percebem, ens equivoquem.

Què significa “despertar”, viure la vida com un somni?

Viure sotmès a la teva realitat cerebral, en termes de consciència, es descriu com un estat de somnolència. En aquest estat, la ment viu una experiència regida pel cervell, però no és conscient que ment i cervell no són el mateix, així com jo i la meva personalitat tampoc ho som. Quan comencem a adonar-nos que la personalitat és un simple vehicle d’expressió de la consciència i que el cervell és només un òrgan d’expressió de la ment, llavors diem que estem despertant, És un estat de ser conscient de nosaltres mateixos més enllà de la cultura, de la societat i l’època.

Què significa que el cos no existeix? Què ens aporta aquest coneixement (aquesta experiència) en la vida quotidiana?

Creiem que som el nostre cos i que aquest és el que marca la nostra experiència de vida. Per aquest motiu si el cos mor, nosaltres també. Quan ens adonem que el cos és un vehicle que conté la nostra consciència i que aquesta consciència és per naturalesa, il·limitada, comprenem que el cos no és allò que creiem que és. Quan som conscients que el nostre cos no és la nostra frontera, vivim la vida d’una altra forma. La competitivitat, la inclinació, la pèrdua, la solitud, la necessitat, comencen a dissoldre’s. Això significa un gran pas cap a l’alliberament de les nostres ments del sofriment.

Per què ens resulta tan difícil estimar -encara havent passat per l’experiència que només l’amor t’ofereix la pau, la serenitat, alegria, etc. Per què ho oblidem?

Els éssers humans no sabem estimar. Creiem que l’amor és una emoció i hem oblidat que és una consciència que ens uneix a tots i ens ofereix un sentit de plenitud. Així que per estimar, un cop més hem de sobrepassar els límits de la nostra personalitat i això encara ens aterreix.

Per què ens aferrem tant al sentit de el “jo”, que ens separa de la resta (que ens impedeix estimar), que ens manté en el sofriment constant?

La dita “més val dolent conegut que bé per conèixer” dóna fe de la por que tenim a la transformació, entesa com el que és, anar més enllà de la forma (actual) a una nova vivència. Creiem ser la imatge que nosaltres tenim de nosaltres mateixos i pensem que si la deixem anar, desapareixerem o ens tornarem bojos. Per aquesta raó en lloc de deixar-la anar, l’anem canviant al llarg de la vida. Ens fa sofrir més la por a aventurar-nos a una experiència més àmplia que aferrar-nos a una perspectiva limitada de la vida que comporta sofriment. Això si és bogeria, però com que la gran majoria patim d’aquesta malaltia, l’hem catalogat com a seny.

Què significa “tornar a casa”?

És una metàfora. Significa sortir de la caverna de les ombres que Plató descrivia en el Mite de la Caverna i veure la realitat sense filtres culturals o socials. No conec a ningú que se senti com a casa dins del món que hem creat com a éssers socials i no obstant això, en lloc d’aventurar-nos a anar més enllà, ens obstinem a tractar de ser feliços en la incomoditat. En canvi les persones que han aconseguit, encara que sigui només uns segons, tocar la profunditat de la seva ànima, s’han sentit càlidament acollits, com quan algú que et coneix perfectament et rep a la teva pròpia llar.

En què consisteix el curs de miracles?

És un curs en honestedat. És un tractat de psicoteràpia, un mapa que parteix de la nostra perspectiva actual de la vida i de nosaltres mateixos i ens acompanya a través d’uns exercicis cap a una perspectiva molt més profunda, molt més autèntica de qui som.