24 nov. ENTREVISTA D’AJUDA PER A ESCRIPTORS: SERGI TORRES SOBRE LES PORS I L’ACCEPTACIÓ

Segons la web del Sergi: és autor i conferenciant. Neix a Barcelona (1975) i a l’edat de 3 anys comença a qüestionar-se la seva pròpia vida “Què he estat abans de ser Sergi?” Realitza els estudis de Fisioteràpia. Durant 10 anys, treballa com a fisioterapeuta fins que la seva vida el porta a dedicar-se exclusivament a la seva labor actual: Convidar a les persones a descobrir que darrere de qualsevol emoció, situació o pensament existeix pau absoluta i que la nostra manera de veure el món construeix una falsa realitat enfront de nosaltres.

Com era el Sergi del passat?
Avui és un record pel qual sento molt afecte i agraïment. Està molt difuminat en el meu cap. Fa uns dies vaig retrobar algunes amistats del passat i com sol succeir en aquestes situacions les converses ballen al voltant del viscut junts. Em costava molt reconèixer a aquest Sergi del que parlaven, amb prou feines m’identifico. En finalitzar una xerrada en la qual presentava el primer llibre, es va apropar una de les meves ties i agafant-me amb fermesa les mans em preguntava. On és el meu nebot, on és?

Tots els mestres de l’autoconeixement, solen passar per alguna vivència que els condueix a la cerca de respostes. Quina va ser la vivència que et va fer despertar?

Recordo des de molt petit fer-me preguntes que anaven dirigides a recordar qui era abans de ser el Sergi. Però tots aquests autoqüestionaments es van anar perdent durant l’adolescència fins que als 21 anys vaig viure alguna cosa que va esfondrar la perspectiva que jo havia construït sobre la vida, sobre les persones i sobre mi. Tot es va enfonsar.

Quins camins vas començar a seguir? (Llibres, mentors, religió, etc)

Després d’aquest xoc, vaig recordar de la meva infantesa que res ni ningú té les meves respostes. Tot i així, van anar arribant a la meva vida persones, llibres i ensenyaments que van anar guiant-me cap a mi mateix. Potser el que més em va ajudar en aquest sentit va ser el llibre d’Un Curso de Milagros. Un ensenyament, un mestre o un llibre ajuden sempre i quan t’acompanyen vers a tu i no cap a ells, però la clau resideix en un mateix si l’utilitzes també en aquest sentit.

Fas algun tipus de meditació o tècnica de relaxació?

Viure és més que suficient. M’agrada sentir el que sento a temps real. Per a això no es requereix cap tècnica ni tampoc meditació, sinó viure i ser honest amb un mateix. Arribar a sentir el que sento ara no depèn d’una forma concreta de fer-ho sinó d’una disposició. No sé tècniques i moltes persones em demanen tècniques, però aquesta honestedat silenciosa i invisible no s’aprèn.

Ser conscient del present és molt difícil. Com podem ressituar-nos?

Acceptant el present, donant la benvinguda al que passa. Ens sol resultar difícil ser conscients del present perquè estem habituats a no voler sentir-nos. Quan no es viu en harmonia amb un mateix, el que es sent sol resultar incòmode. Al no saber qui som, ni perquè vivim la nostra vida, en el més profund de les nostres emocions, tenim por. Sentir el present, llavors, ens fa conscients d’aquesta por i per això inconscientment decidim no sentir-ho.
Estar presents ens sembla difícil, però en realitat aquesta dificultat neix de no voler sentir-nos. D’aquí neix la necessitat de dispersar la ment en el nostre passat i en el nostre futur com si fossin búnquers que ens protegeixen de la intensitat del present. Quan algú em demana ajuda per estar present, ja sé que aquesta persona no s’adona que ja ho està i també sé que no se n’adona perquè no vol tenir la por que amaga darrere de les seves ganes d’estar present.

Què és la por i com es manifesta?

La por és, en essència, una anomalia viscuda des d’una mentalitat oposada al seny i l’equilibri. És una experiència que un inventa, però sense adonar-se’n, perquè creiem que la por està causada per alguna cosa aliena a nosaltres. L’origen de la por resideix en la percepció separada de la realitat. En veure’ns separats de tot el que ens envolta, tot això passa a ser una amenaça potencial. Aquesta desconfiança en la vida, un mateix l’ha de generar, perquè per ella mateixa, la vida no és causa de por en ser la que ens dóna i sosté la nostra consciència. Això de vegades és complex de comprendre perquè entenem la por com una emoció o sensació, quan en realitat és un estat mental, un estat mental inventat que es contraposa a l’estat natural de l’ésser, obert a la vida.

Com podem no deixar-nos arrossegar per la por?

L’única forma de no deixar-se arrossegar per la por és no tenint por de tenir-ne. Perquè al moment en el que un té por de tenir por, reaccionem i la reacció és por en acció. Reaccionem tan inconscientment que ni tan sols ens adonem que estem tenint por, i que darrere d’això, hi ha una creença o un pensament pensat per nosaltres mateixos. Llavors, la forma de no deixar-se arrossegar per la por és començar a obrir-se a tenir-ne. Sentir és el contrari de fugir i per tant no és una reacció inconscient, sinó una acció conscient. Ignorem fins a quin punt som addictes a la por, ho som tant que ens fa por deixar-la anar. Ens fa por viure una experiència de vida mancada de por perquè pensem que sense la por, no sabrem com conduir i controlar les nostres vides. Control i vida són oposats. De fet el control també és una manifestació de la por.

Com podem no ser esclaus dels nostres pensaments i emocions i tenir major capacitat de concentració?

Sent conscients de la nostra auto-esclavitud. Si no som conscients que som esclaus de la nostra manera de pensar i de sentir, no podem alliberar-nos d’això. En aquest sentit, tot el que ens envolta, relacions, persones i situacions, tenen com a funció primària mostrar-nos fins a quin punt som esclaus del que pensem i sentim i com reaccionem contínuament a tot sense adonar-nos-en. El més interessant és que molt pocs ho volen veure en realitat.

Ser conscients d’això implica primer ser honests. Moltes persones volen alliberar-se d’alguna cosa sense abans haver-ho assumit. Quan un tracta de superar o alliberar-se d’alguna cosa no assumida, en realitat està fugint. Per la nostra banda, l’única cosa que podem fer és obrir-nos a viure la vida tal qual és. Mentre siguem auto-esclaus de les nostres idees, percepcions i sensacions, la vida estarà dissenyada per sacsejar la nostra ignorància perquè pugui ser vista i arribar així al primer pas: l’honestedat.

El monòleg intern, cal fer-lo callar? Per a què serveix?

D’allò que en diem monòleg intern, moltes vegades no ho escoltem perquè estem identificats amb aquesta veu. Quan tu no ets conscient d’aquest monòleg, la teva capacitat de destriar i la teva saviesa passen a l’inconscient i et converteixes en un personatge, en una personalitat. Tenir personalitat no és dolent, només que cobreix la nostra consciència essencial. Si tu intentes fer callar aquest monòleg sense haver-te adonat abans que aquesta veu no ets tu, quan intentis fer-lo callar, patiràs, perquè creuràs que t’estàs rebutjant a tu mateix o que estàs renunciant a alguna cosa important per a tu. Això es sent com si estiguessis esforçant-te per reprimir una veu incontrolable. Si és així com et sents és senyal que tractes de fer callar alguna cosa amb la qual encara t’identifiques. La proposta, llavors, és just a l’inrevés: estigues atent al monòleg, no per donar-li valor, sinó per adonar-te que tu no ets aquesta veu. Després d’això ja no caldrà fer-la callar, perquè en saber que no ets aquesta veu ja no la seguiràs, i al no seguir-la no l’alimentes i s’esvaeix, es fa callar sola.

El parany està en que el mateix monòleg ens dictarà com superar-lo i convertir-se així en mestre “antimonòleg”, però el que busca en realitat és que el segueixis atenent i donant-li importància. Per això quan un s’obsessiona a fer callar el monòleg intern és perquè està seguint les seves pròpies instruccions. Tot el que no sigui pau és fruit del monòleg.

El monòleg interior és la veu de la por i per ell mateix no té cap utilitat, però nosaltres sense ser-ne conscients, li donem la funció de distreure’ns, reclamant la nostra atenció, explicant-nos com ser feliços, com guanyar diners, com viure en pau, com fer que ens estimi aquesta persona. Aquesta distracció inconscient, però voluntària, ens permet no sentir el pànic a no saber qui som ni perquè estem vius. Quan ens adonem de l’estupidesa de seguir amagant la por, perd la utilitat que li atorguem i s’esvaeix.

Dius que la realitat cerebral és un estat de somnolència. M’ho pots explicar?

El món que percebem està basat en el nostre cervell, en com és i sobretot en com l’utilitzem. La nostra forma d’usar el cervell ens porta a viure sotmesos al món de les seves percepcions. En elles basem la nostra capacitat de formular comprensió i el sentit de realitat a través d’imatges. Aquestes imatges el cervell les crea associant altres imatges del passat, o dit d’una altra manera, prejudicis. Quan somiem, el cervell genera una realitat d’imatges en base del mateix procés que hem descrit abans, però per a nosaltres la vigília, a diferència del somni, sí és real perquè pensem que el que percebem existeix fora del nostre cervell, però en realitat, com hem dit tot el que percebem són imatges que el cervell configura perquè nosaltres puguem tenir una sensació de realitat. Així que tant el somni com el que nosaltres hem anomenat realitat són dues històries que el nostre cervell ens explica.

Què els diries a tota la gent que se sent sola, incompresa, fins i tot per circumstàncies que comporten emotivitat excessiva causades per alteracions hormonals com la depressió, malalties mentals i físiques? Què els diries perquè trobessin una mica de calma i serenitat interna?

Quan sentim alguna cosa que no suportem o que ens incomoda, diem que ho estem passant malament, però en realitat no ho passem malament pel que sentim sinó més aviat perquè encara no sabem sentir-ho i en lloc de viure-ho fugim d’allò. Quan encara es pateix per alguna cosa, implica que encara no s’ha arribat al profund d’aquest sentir i que per tant encara no hem après a sentir-ho. Per poder arribar a ser mestres del que sentim hem de sentir-ho desproveïts d’interpretacions.

Si algú em preguntés què fer en els casos que exposes, el convidaria a fer el mateix que fan aquells que no temen a la vida, donar la benvinguda al que senten, viure-ho, existir-ho, ser-ho. Tot el que jo intenti fer per deixar de sentir alguna cosa, anirà en contra d’això que sento i per tant en contra de mi mateix, també. Fer això no té sentit. No trobaré pau rebutjant el que sento. No em sentiré menys només per evitar aquesta sensació. El que és interessant és que àdhuc sabent això, seguim fent el mateix una vegada i una altra a causa de com n’estem d’identificats amb el nostre sofriment.

Res ens causa el que sentim a part d’una decisió inconscient que espera ser descoberta per poder ser assumida. Si observem detingudament el nostre sofriment o qualsevol sensació (incloses les que hem qualificat de positives) veurem que al seu darrere sempre existeix una interpretació sobre allò. Portar consciència a aquest lloc inconscient ens transforma de víctimes a mestres.

Quins són els teus mestres Sergi?
Tot aquell o allò que aparegui en la meva vida, em mostra una mica de mi que sense aquesta persona o situació jo no veuria.
Quins llibres ens recomanaries?
Aquells que d’alguna manera ens criden a llegir-los.

Quants llibres has escrit? De què tracten?
Fins avui he escrit dos llibres. Tots dos són una invitació a descobrir una realitat que hi ha darrere del que nosaltres hem establert com a éssers humans, a una realitat essencial que va més enllà d’èpoques, religions, filosofies, economies, persones i maneres de ser.

De què parles en els teus seminaris?
No puc contestar-te, perquè el que sorgeix en un seminari sempre neix en el mateix seminari. Sí puc dir-te que el que dic té la intenció de convidar-nos a anar més enllà de les nostres pors i aventurar-nos a l’espai infinit del nostre cor. Això que sembla molt bonic, requereix honestedat, valentia i confiança.

Quin és el problema més freqüent amb el qual et trobes en les persones que busquen respostes en tu?
Que no recorden que ells són la resposta.

Tens referents?
La consciència en aquest instant és el referent. Res més ho és.

Quin és el teu autor preferit?
Tot aquell que quan arriba el seu text a les meves mans en llegir-ho sento a l’univers sencer parlar-me a través d’aquestes paraules.

Quins nous projectes t’esperen a curt termini?
Estem treballant ara en un llibre proposat per Edicions Urà i també, atents a la Voluntat d’aquesta misteriosa Consciència Infinita.

Entrevista realitzada per: Ajuda per a escriptors

Gràcies de l’equip de Luhu editorial

Entrevista per @La_Kristo